Agraïment

– Des de nen, Albert Dürer volia pintar. Finalment va deixar la seva llar per estudiar amb un gran artista. Va conèixer un amic que tenia el mateix desig que ell i van acabar com a companys de pis. Com els dos eren pobres, se’ls feia difícil guanyar-se la vida i estudiar alhora. L’amic d’Albert es va oferir a treballar, perquè Albert pogués estudiar. Quan comencessin a vendre els quadres, li arribaria a ell la seva oportunitat. Encara que no va ser fàcil convèncer Albert per fi es van posar d’acord. El pintava sense parar, mentre el seu amic treballava llargues hores per guanyar el suport. Va arribar el dia en què l’Albert va vendre la seva primera escultura en fusta, i el seu amic va tornar a les seves pintures. Però en fer-ho es va adonar que se li havien endurit les mans i els dits amb la feina, i que ja no podia pintar amb habilitat. En assabentar Albert del que li havia passat al seu amic, va sentir gran pesar. Certa vegada, en tornar sense avisar la casa, va escoltar la veu del seu amic i va veure que les seves mans nuoses i espatllades pel treball estaven juntes en oració. “Li puc mostrar al món quant l’aprecio pintant les seves mans tal com les veig en aquest moment, juntes en oració”. Va ser aquest el pensament que va inspirar Dürer quan es va adonar que mai podria tornar al seu amic la destresa que havien perdut les seves mans. La gratitud de Dürer va quedar captada a la magnífica pintura que es va tornar mundialment famosa. I nosaltres ens beneficiem tant de la bellesa d’aquest quadre com d’una bella història de gratitud.

– El Dr. William Stidger es va asseure a escriure a la seva mestra de primària una carta d’agraïment per tot l’ànim que li havia donat trenta anys enrere, quan havia estat en la seva classe. A la setmana següent va rebre la resposta, escrita per una mà tremolosa. La carta deia: “Estimat Willie: Vull que sàpigues el que va significar la teva nota per a mi. Sóc una dona de vuitanta anys, i visc sola en una petita habitació; em faig els meus menjars, i em sento molt sola i insignificant ara que la meva vida arriba a la seva fi. Pot ser interessant saber, Willie, que vaig donar classe a l’escola durant cinquanta anys i en tot aquest temps, la teva és la primera carta de gratitud que he rebut. Em va arribar un matí trist i freda, i va portar al meu cor solitari una alegria que cap altra cosa m’havia donat en molts anys “.

– La nostra actitud preferida hauria de ser la gratitud.

– Qui no aprèn l’idioma de la gratitud no podrà dialogar amb la felicitat.

– Si no estàs agraït per les coses que et succeeixen, almenys agraeix per les quals no et succeeixen.

– Hi ha gent que es passa la vida fent cua a la secció de queixes i reclamacions.

– Aquests vells rondinaires que es passen la vida queixant-se que les coses ja no són com abans, se’ls oblida incloure a ells mateixos.

– No demanis pluja si després et vas a queixar del fang.

– Hi ha certs regals que no són veritablement nostres fins que no li donem les gràcies al que ens el va donar.

– No hi ha deure més important que el de donar les gràcies.

– És millor ser calb que no tenir cap.

– Qui no se sent agraït amb les coses bones que té, tampoc es sentiria satisfet amb les coses que desitjaria tenir.