Orígens medievals de la Bíblia en català

 Apunts de la història catalana

 

Orígens de la Bíblia en català

Pau Ortega Calaf

El català te l’honor de ser la primera llengua moderna en la qual les escriptures bíbliques van ser traduïdes.

La Bíblia és una recopilació de llibres escrits originalment en hebreu, arameu i grec. Però conscients de la importància que la gent entengués el que hi deia, els jueus van traduir al grec els llibres que ells fan servir, és a dir la Torà  i altres llibres de l’Antic Testament (escrits i profetes), ja que la majoria d’ells havia abandonat l’ús de l’hebreu. Aquesta traducció feta entre els segles III i I a.C, es coneix com la Septuaginta perquè hi van participar uns 70 erudits jueus per traduir-la.

Els primers cristians també consideraran fonamental que les escriptures estiguessin en la llengua materna de l’oient, i no van tardar gaire a fer traduccions a l’arameu, llatí, i fins i tot Bernabé va traduir l’evangeli de Mateu a l’idioma de l’Índia.

Però un cop el cristianisme va créixer i es va anar apartant de les creences que el van fundar, es considerà que les llengües sagrades eren el llatí, el grec i l’hebreu. Idiomes que quasi ningú coneixia, deixant doncs les Escriptures en mans dels eclesiàstics, que per sustentar el seu poder sobre el poble feien i desfeien com volien, justificant els seus actes i despotisme amb el qual ells deien que era manament de Déu.

Quan l’any 606 l’església catòlica romana es va fundar, o establir com a entitat independent del resta del cristianisme, aquesta negació de l’ús de les escriptures en la llengua del poble es va començar a convertir en una obsessió.

El primer poble, la primera gent amb una unitat lingüística, que en va quedar fart de tot això i decidí que deurien llegir les Escriptures en una llengua entesa per tots, van ser els catalano-occitans, que en aquell temps eren un sol poble, amb un sola llengua. Cap a finals del primer mil·lenni, i per molts segles, la llengua parlada al sur i al nord dels Pirineus era la mateixa, és a dir que el que es parlava a Carcassona, Montpeller, Girona o Barcelona s’entenia per igual. La llengua comuna era impulsada per la motivació cultural i lingüística dels trobadors, que es “trobaven” per cantar en la llengua del poble, tant poesia d’amor com fortes sàtires contra la jerarquia eclesiàstica. Molts d’ells eren el que ara en diríem catalans. La majoria de les poesies i escrits que ens queden dels trobadors són d’autors del sur dels Pirineus. Inicialment el gran epicentre cultural se centrava en els Jocs Florals de Tolosa (avui, Toulouse, França), un certamen literari instituït l’any 1323 per la Sobregaya Companyia dels Set Trobadors. Després, l’any 1393, el Consistori de la Gaia Ciència es va traslladar a Barcelona, on va ser fins a les darreries del s. XV.

La llengua es va estendre amb la conquesta de les Illes Balears i València, guiades per Jaume I, que era tan català com occità. Colonitzadors i guerrers, molts d’ells aguerrits  occitans, curtits en l’art de la guerra després de dècades de batallar contra els invasors francesos en la croada albigesa, van fer estendre el territori d’aquesta llengua que encara avui alguns filòlegs, tant catalans com occitans, consideren que continua sent la mateixa.

És conegut que l’art dels trobadors va influenciar tot Europa, però el que no es coneix tant és que el seu més gran aliat cultural va ser la traducció de la Bíblia. Aquest va ser un dels motius principals, sinó el més important, que va portar a que aquest poble fos el centre cultural més important d’occident. A vegades de la mà dels occitans, altres cops dels catalans, un temps dels mallorquins, i en les darreries de la grandesa de la llengua el protagonisme el van tenir els valencians.

Però què en sabem d’aquesta Bíblia en català de la que tan poques còpies en queden? Qui la va traduir? Qui la va llegir? Com era aquesta traducció? I perquè van cremar la Bíblia i els que la llegien? Abans de respondre és molt important aclarir que existeixen molts més documents originals d’aquella època, sobre com era la vida als Pirineus als segles XII, XIII i XIV, que documentació de com es vivia a les hores a Paris o Londres. Tot es té que documentar el més proper possible al temps i lloc dels fets.

Hi ha una còpia sencera d’un d’aquest NT al qual només li falta un full de l’Evangeli de Joan i dos del llibre de Romans, és a la Biblioteca Municipal de Lió. Al principi dels capítols té lletres vivament acolorides en blau i vermell i molt elaborades a l’estil de l’època. A la part inferior d’algunes pàgines està posat en tinta de ploma el dibuix d’un peix, res estrany, els cristians dels primers segles també ho feien en alguns documents, i com veurem, l’anàlisi lingüístic assenyala que va ser traduït d’algun text grec molt antic on és possible que el peix ja hi fos. En concret aquesta còpia del NT està datada al voltant de mitjans del s. XIII, però es té per ser una còpia d’una altra, ja que tot el llibre està copiat per una sola persona que sembla ha calculat abans els espais perquè sigui una còpia d’un llibre sencer. A aquesta còpia se la coneix com la Bíblia Càtara, n’hi ha una altre d’idèntica a Paris que es coneix com la Bíblia Valdesa. A Pisa (la copia més antiga, s. XI), París i Barcelona hi han còpies quasi iguals amb canvis mínims, modificant únicament l’ús d’una paraula per una altra, són Bíblies pertanyents a les beguines i begards, que tants ni havien al sur d’Europa i tenien el seu bastió principal a la monarquia mallorquina. Eren cristians fora del romanisme (res a veure amb els del nord d’Europa que porten el mateix nom), i que basant-se en la lectura de les Escriptures en sa llengua vivien i desafiaven l’establiment religiós papal. No cal dir que van ser excomunicats i alguns cremats.

1- Fragment de la Septuaginta.     2- Bonifaci III. No hi va haver papes fins a l’any 606 quan pel poder de l’emperador Focas, el bisbe romà va ser declarat el cap suprem de tota l’església.

 

3- La Bíblia de Wycliffe.     4- Còpia del NT occità, llibre condemnat i els seus lectors perseguits.Si parles català, occità o valencià, que per a molts escolars segueix sent la mateixa llengua, podràs fàcilment llegir la Bíblia Càtara. Encara que té almenys 8 segles, la llengua no ha evolucionat molt. Tu mateix la pots comparar amb altres traduccions i veure que no té tergiversacions o canvis tendenciosos, de fet és més fidel als originals que moltes versions modernes.En aquest enllaç pots llegir la transcripció literal dels llibres de Mateu, Marc, Lluc, Joan, Fets i Apocalipsi de la Bíblia Càtarahttp://ongprovalores.terrassa.net/ca/?page_id=519

No tenim dades de l’original, o en quines dates van començar a circular còpies, però sabem que ja la perseguien a finals del s. XII. La situació era tan alarmant que el mateix papa Celestí III insistí l’any 1194 que el rei Alfons II d’Aragó decretés que:

“Alfons, per la gràcia de Déu, Rei d’Aragó, a tots els arquebisbes, bisbes i altres prelats de l’església en el nostre regne, a tots els heralds, vescomtes, soldats i tot el poble del nostre regne i sota el nostre domini, salutacions. Sent obedients a l’ordenança de l’església, que li ha semblat que els herètics siguin a tot arreu rebutjats, condemnats i perseguits de la presència de Déu i de tots els catòlics, en concret els valdesos o ensabatats i tots els altres herètics, dels que n’hi ha tantíssims que no poden ser comptats, que han estat excomunicats per la santa església per tot el regne i domini, com a enemics de la creu de Crist, taques de la religió cristiana i de la nostra persona, enemics declarats del nostre regne, els ordenem que se’n vagin i fugin del nostre regne. D’aquest dia en endavant qualsevol que rebi a casa seva aquests valdesos o ensabatats o altres heretges de qualsevol confessió, o escolti en qualsevol lloc les seves pernicioses prèdiques, o els doni de menjar o s’atreveixi a oferir qualsevol altre favor a ells, sàpiga que ha incorregut en el desfavor de Déu i el nostre, que se’l castigarà per crims de lesa majestat i els seus béns seran confiscats sense dret a apel·lació. I ordenem que aquest és el nostre etern decret i mandat a tota ciutat, castell i vila del nostre regne i jurisdicció, i que per totes les terres dels nostres dominis serà llegit i presentat al poble tots els diumenges perquè sigui complert pels bisbes i governants de l’església, oficials, jutges i altres magistrats i que a tots els ofensors se’ls apliqui l’esmentat càstig . És més, si qualsevol persona, sigui noble o plebeu, troba encara a les nostres terres a algun d’aquests heretges tres dies després d’aquesta proclama, i sabent d’aquest decret no s’ha anat ràpidament i es queda obstinadament, pot fer-li el dany, mal o desgràcia que li vulgui infligir, excepte matar-lo o mutilar-lo, sense por a ser castigat per això, tot el contrari, haurà guanyat el nostre favor, perquè tal acció ens complau i l’acceptem. Li donem a aquests infames herètics, malgrat tot i contra tota lògica un respir fins demà, el dia de Tots Sants, perquè se’n vagin o comencin a anar-se’n de la nostra terra. Però als que es quedin li donem tota l’autoritat als nostres vassalls perquè els robin, saquegin, apallissin i maltractin vergonyosament”.

(Aquest decret va ser escrit pel notari reial Guillem de Bassa, signat amb els segells d’Alfons, rei d’Aragó, el bisbe Raimon de Tarragona, i altres bisbes més).

Com a conseqüència, en una sola execució 114 bons cristians van ser cremats vius a Girona, i les seves cendres tirades al riu Ter.

En referència a la presència albigesa a Catalunya diu el llibre holandès del s. XVII, Der Märtyrerspiegel:

“L’any 1194 en el regne d’Aragó n’hi havia tants d’ells que no podien ser comptats”.

La contundència del decret no va ser gaire efectiva, aquesta gent va continuar fent còpies i llegint les seves bíblies en català. Pel que el papa Inocenci II la va prohibir a través del Occultis Conventiculis de l’any 1199. Però com tampoc li van fer gaire cas, en els sínodes de Tolosa de l’any 1229, i cinc anys després, l’any 1234, al sínode de Tarragona presidit per Guillem de Mongrí, es va prohibir la possessió de traduccions en llengües laiques, referint-se a la Bíblia en occità o català medieval. Diu el decret:

 “Prohibim així mateix que es permeti als laics tenir els llibres de l’Antic i del Nou Testament … que no tinguin els llibres esmentats traduïts al romanç … i destruir per complet les seves cases i refugis, perseguint fins als boscos i castigant severament a tot aquell que els donés asil”.

El concili, posterior a les Homilies d’Organyà, considerava que el nom de la llengua vernacla de Catalunya i Occitània era el romanç, encara no se’n deia català. La persecució de la llengua catalana va començar des del seu estat embrionari, quan aquesta encara no tenia ni nom. La prohibició no s’aixecaria fins sis segles després.

Per la quantitat de decrets i butlles que hi va haver per perseguir la Bíblia en la llengua del poble, havia d’haver hagut bastants còpies en aquestes terres, però la Inquisició no ha deixat molt rastre d’elles. Tot i així sabem que aquesta o una altra semblant es va fer servir com a base per a la traducció de posteriors Bíblies.

Aquesta Bíblia, que ja existia almenys al s. XII, és una traducció directa dels originals grecs. No hi ha dubte que està confrontada amb la Vulgata en llatí, la traducció acceptada per l’església catòlica romana. Encara que en diverses parts departeix de la línia d’aquesta. El lingüista francès Jean Duvernoy, home molt encertat i minuciós en tota la seva feina, afirma que el traductor no només és molt correcte sinó escrupolós, i que no era molt docte en llatí però que tenia bons coneixements de grec, sent de vegades més fidel a l’original que la Vulgata. El sorprèn que en alguns punts sigui tant meticulós que per la seva major comprensió desglossa la paraula grega original. Així, tetrarca ho tradueix com a “senher de la carta part de la terra” (nh = ny en català antic); Belcebu: “Déu de mosques”; Decapolis per “terra de X ciutats”. Aquesta forma de traduir continuaria en les Bíblies catalanes posteriors durant l’edat mitjana.

Impressiona la qualitat d’aquesta Bíblia per la seva exactitud, tenint en compte que en aquell temps els documents s’escrivien en llatí i no hi havia gaires obres literàries en aquesta llengua fora de la poètica i satírica dels trobadors, a més d’algunes traduccions que els càtars van fer de llibres dels pares de l’església i produccions seves com Somnis del Purgatori, un tractat molt interessant on es ridiculitza i es titlla de no bíblica la creença en l’existència del purgatori. Lo Despreczi del Mont, sobre la vanitat del terrenal. La Barca. El Pare Eternal, La Noble Leyczon, i fins i tot la joia de la literatura catalana antiga, Les Homilies d’Organyà, que fan servir no tan sols la mateixa llengua sinó el mateix estil de redacció al comentar versets en català d’alguna Bíblia prohibida, també en alguns punts més fidel als originals que la Vulgata. Però fora d’aquest entorn no hi havia quasi res. La  gramàtica no estava codificada, no hi havia diccionaris, i a més havia comptats llibres enciclopèdics de la Bíblia, en llatí, com la Bíblia de Rodes, bessona de la de Ripoll, a l’abast de molt pocs i dintre de l’església romana. No podem dir, que a l’igual que en traduccions modernes, aquí es tingui la intenció de manipular, ja que la traducció és literal i no tendenciosa. No ataca la Vulgata, de fet deixa en llatí el primer verset de cada llibre. Sabem pels registres de l’inquisidor Jaume Fourner, un occità de Pàmies del s. XIV que va arribar a ser papa, que de vegades també llegien les escriptures en llatí, i que alguns llibres els tenien en les dues llengües.

Gairebé tots els lingüistes coincideixen que, aquesta, la primera traducció de la Bíblia a la llengua d’Oc (oc vol dir si, tan en català como occità) és en un occità de la zona entre Tolosa, Carcassona i els Pirineus. Això ho dedueixen, entre altres coses per l’ús de la paraula Llombardia en comptes d’Itàlia en el Llibre de Fets, cosa que era típica de la parla d’aquesta regió. Altres signes que no és un occità llombard sinó provençal, per no dir català, és l’absència de paraules italianitzades i afrancesades, i l’abundància de paraules catalanes, fins al punt que Duvernoy afirma i dóna per cert que el traductor, o almenys un dels traductors, és pròpiament català. Encara que com hem dit, en aquell temps occitans i catalans no es diferenciaven entre si. Potser és encertada la deducció que hi ha més d’un traductor veient que inicialment s’usen paraules molt tolosanes com fedes (ovelles) i després s’acaba fent servir ovelles, o l’ús inicial de pog (muntanya) però a poc a poc es va substituint per paraules més catalanes com puig i montanha. Això va fer pensar a Duvernoy que potser hi va haver més d’un traductor, i que un era català.

Un altre erudit que va donar suport a la catalanitat d’aquesta Bíblia és el dominic Ántoine Dondaíne, descobridor del famós Liber de Doubus Principiis (per alguns, un document falsificat). Va creure que la Bíblia de Lió té origen en les primeres Bíblies catalanes, alguna potser traduïda per Durand d’Osca en la seva època de deixeble valdès, Durand a més de la seva llengua, l’occità o català, com li vulguis dir, era versat en llatí i grec. Va ser un reconegut càtar aragonès que quan es va passar al catolicisme va falsificar documents d’aquests per atacar-los.

Per a Anne Brenon, la Conservadora en Cap del Patrimoni de França, com a paleògrafa que ha consagrat la seva carrera a l’estudi de les heretgies medievals, aquest NT procedeix de la zona propera al Pirineu. Recordem que Catalunya no acaba a la frontera franco – espanyola sinó que a l’altre costat hi ha més de 4.000 km quadrats del que els francesos denominen Le Pays Catalan. Ella considera que és una traducció de principis del s. XIII, fent servir originals anteriors a la Vulgata del s. IV. Es van avançar a Erasme de Rotterdam per 300 o 400 anys.

També queden quatre fragments més de Bíblies occitanes de finals del s. XIII o principis del següent, que contenen el NT i llibres sapiencials de l’AT, traduïts dels abundants textos masorètics dels jueus, amb els que compartien penes i camí. A part del NT complet, també hi ha porcions de la Bíblia en català d’origen incert. La còpia més antiga que ens queda és del s. XI, ja ens remuntem a principis del mil·lenni, són els capítols 12 al 14 de l’evangeli de Joan, es troben a la Chiesa Nuova d’Assís i una altra còpia paral·lela, amb algunes paraules més catalanes, és a la Biblioteca de Catalunya.

El traductor mostra una comprensió de les Escriptures que no es torna a veure fins segles més tard en la traducció de Wycliffe. Però és que per fer la tan famosa Bíblia anglesa, Wycliffe va fer servir aquesta Bíblia catalana. La creença que la Bíblia de Wycliffe va ser una traducció de la Vulgata ve de l’errònia frase que diu made ​​from the Latin Vulgate, un afegit a una edició impresa en 1850 per F. Madden i J. Forshall. Per a la seva Bíblia dels Lolards no va usar la Vulgata com a base de la seva traducció sinó textos grecs que va comparar amb la Bíblia occitana; fins i tot, de la mateixa manera que aquesta, va incloure L’Epístola als Laodicencs que era tinguda per cristians dels primers segles com a paulina. El seu curt contingut de 20 versets és compatible amb la resta de les cartes de Pau i no aporta cap doctrina aliena a les bíbliques. Aquesta epístola apareix en algunes de les primeres còpies de la Vulgata, i 800 anys després encara era a la Bíblia alemanya.

La Bíblia en català també va ser, segons J. Rosenthal, el text des del que un jueu convers valencià va fer al s. XIII la traducció dels evangelis a l’hebreu (Vat. Hebr. 100, folis 1 a 153).

Aquest NT en occità està tan ben fet, i l’idioma ha canviat tan poc que l’any 1785, uns sis segles després de ser traduït, l’abat de Sauvages l’utilitzava com un diccionari occità-francès de l’època. La llengua ha evolucionat poc en vuit segles, almenys comparant-la amb el castellà i en especial l’anglès. Les llengües que antigament tenien la Bíblia no només com a lectura religiosa sinó com a gramàtica, llibre per aprendre a llegir, diccionari i codificació lingüística, són les que s’han mantingut properes als seus orígens perquè era la codificació de l’idioma, fent d’àncora a la corrupció lingüística. La Bíblia en llengua local segueix sent un fre al deteriorament d’un idioma. Per això, sap greu quan veus traduccions modernes que en comptes d’aixecar el nivell cultural del lector es rebaixen a xerrades imprecises que han diluït el seu significat i l’intel·lecte del lector. Feien servir aquesta Bíblia per convertir els habitants de les terres que poblaven i donar-los testimoni de la seva fe. Esta més que provat en la història del cristianisme que cada vegada que ha existit una traducció de la Bíblia en l’idioma natiu, s’ha desenvolupat en aquesta comunitat un avivament del coneixement en general. Un canvi social i religiós que ha influenciat no només la fe, sinó encara més enllà, en la cultura, l’economia i la totalitat de la societat mateixa. Per contra, quan s’ha perseguit, prohibit i aniquilat la Bíblia traduïda al llenguatge local, el resultat ha estat funest per aquest poble o nació. Això és patent en la història de Catalunya, els seus millors segles, els de gran esplendor en el món de la música, les lletres, la navegació, la medicina, el dret civil, la cartografia, etc., van ser quan van tenir la Bíblia catalana com a centre de la seva cultura. Però quan la Inquisició castellana va entrar i acabar amb totes les Bíblies en la llengua materna, fins i tot obligant als anomenats heretges a contestar en castellà als inquisidors, arribaren segles de fam, misèria, supersticions i malviures.

5- Ramon de Penyafort desplegà la Inquisició a Catalunya al s. XIII i perseguí les bíblies catalanes. Te l’honor de ser el patró dels col·legis d’advocats catalans.     6- Ca l’inquisidor de Gandesa, existència documentada del s. XIII.
En aquest NT es va preferir no seguir l’ordre dels llibres que estableix la Vulgata. Als quatre Evangelis i llibre de Fets li segueix l’Apocalipsi, després Jaume, les cartes de Pere, les de Joan, Judes i finalment les de Pau. Fa més d’un segle l’investigador francès Samuel Berger, el fins ara més entès en Bíblies medievals, va dir que això és una tradició en alguns textos en llatí, provinents de Catalunya del s. IX i que després van circular pel Llenguadoc, i que contenien diferències o correccions a la Vulgata arran dels originals grecs. I sembla que en alguns passatges s’han confrontat i preferit aquests textos a la versió tradicional llatina. El seu millor exemplar és la Bíblia de Montpeller (British Library) de finals del s. XII o principis del XIII. Sobre aquestes traduccions va dir l’any 1899:

“Des del punt de vista dogmàtic aquesta traducció és correcta, res indica que fos feta per una secta. El ritual càtar que s’acompanya dins del manuscrit de Lió testimonia per la seva presència i per les citacions a què es refereix, no solament que aquest manuscrit pertanyia als albigesos sinó que aquesta versió havia estat admesa oficialment dins del seu culte, encara que sense provar que la fessin ells. Però el manuscrit de París, al contrari, va servir als valdesos com ho indiquen els signes fets als marges per cridar l’atenció sobre els passatges més estimats pels predicadors valdesos”.

De la Bíblia valdesa, que es troba a la Biblioteca Nacional de París, diu que no és semblant sinó que és la mateixa Bíblia càtara, afirmació que ningú li ha discutit mai, només s’ha ignorat. Els valdesos en posteriors traduccions usarien també l’ordre que hem dit que tenien aquestes Bíblies a Catalunya. De les antigues Bíblies dels valdesos es conserven alguns exemplars a Cambridge, Grenoble, Dublín i altres llocs. En unir-se els valdesos oficialment a la Reforma (per referèndum en 1533), com havien anant deixant l’ús de l’occità per el francès, van encarregar fer una traducció al francès a Pierre Robert, cusí del reformador Joan Calví.Jordi Ventura, un dels millors historiadors catalans, encara que poc apreciat per trencar amb la versió tradicional, diu que després de la croada albigesa i la caiguda de Montsegur (on se suposa que hi hauria copistes), les Bíblies dels últims càtars resistents a Occitània es van haver de fer a Catalunya. Ventura va escriure l’any 959:

“Numerosas declaraciones de los registros inquisitoriales publicados por Charles Molinier y Vidal nos mencionan que los ancians de principios del s. XIV siempre llevaban consigo un ejemplar del Nuevo Testamento y Peire Autier llevaba el suyo dentro de una bolsa de cuero. Nos inclinamos a creer que, por la similitud de lengua, y la mayor facilidad de adquisición, estos libros de los herejes debían de ser catalanes”.

Encara que no totes, ja que he llegit en el Registre Fournier de principis del s. XIV que Pere Authié va comprar una Bíblia en occità a Tolosa.

L’historiador holandès del s. XVI, PJ Twisck, va escriure que a Catalunya l’any 1159, abans de la persecució:

“Hi havia tants valdesos i amb tant èxit amb la seva doctrina… que el seu nombre era com el de la sorra del mar”.

Roma va estar quatre segles amb escassa presència en terres catalanes. Els musulmans dominaven la zona sud però als Pirineus i Prepirineu només van tenir la seva presència durant 75 anys i gairebé sense conversions locals, sent durant segles en l’aspecte religiós institucional: terra de ningú. Una franja que tenia al sud els musulmans i al nord la poc catòlica Occitània, i de la que formava part. El romanisme era poc rellevant i com a Occitània, no es reconeixia majoritàriament l’autoritat papal, i menys encara després de la introducció dels canvis doctrinals profunds de principis del segon mil·lenni. No va ser fins l’any 1116 que Catalunya va tenir el primer arquebisbe catòlic romà, Olaguer. Qui, després de declarar la seva fidelitat davant el papa va invertir gairebé tot el seu temps a convertir els cristians locals al romanisme, amb poc èxit. El disgust popular per Roma, vista per molts com intrusa, anava a més, reflectit en la poesia del trobador Guillem de Berguedà qui entre 1170 i 1175 va dedicar una sèrie de violents i insultants poemes plens de paraulotes al bisbe d’Urgell. Altres, en contes d’escriure, van saquejar i fer la guerra als romanistes.

Però en general els trobadors eren gent conciliadora, d’idees massa avançades per la seva època, i la nostra també:

“Totas genz, cristianas, jusievas e sarazinas, emperador, príncps, rei, duc, conte, vesconte, contor, valvasor, clergue, borgues, vilans, paucs et granz, meton totz jorns lor entendiment en trobar et en chantar”. Ramon Vidal de Besalú, s. XIII

La persecució i antagonisme a la Bíblia en català va anar pujant de to i continuà encara molts segles. Un bon dia de començaments del s. XIII, un monjo de Burgos anomenat Domingo de Guzmán, anant de viatja a Roma es va escandalitzar al passar per aquestes terres i veure que la gent feia cas omís del que deia l’església i s’estimava més fer reunions a casa per llegir la Bíblia en la seva llengua. Mogut profundament pel que per ell era un total disbarat, a més que il·legal, apel·là al seus superiors que informaren al papa. Així que, se’n va anar a viure a Tolosa, fundà l’ordre dels dominics per començar a predicar la versió papista del cristianisme, però com en comptes de posar-se aprendre a parlar la llengua local va insistir  predicar en llatí, el fracàs va ser rotund. Per no allargar-nos gaire, diré que va canviar de tàctica i va ser el fundador de la Santa Inquisició. Després de mort el van fer sant. La crema de Bíblies i els seus lectors va ser massiva, i Occitània va quedar arruïnada per molts segles. La seva riquesa, material, cultural i espiritual, basada en la lectura de la Bíblia en sa llengua passà a Catalunya amb l’èxode de milers d’occitans que fugien de la guerra o la Inquisició a través dels Pirineus amb l’ajuda i protecció de la casa dels senyors d’Andorra, i dels templers que no van fer costat als croats. Els croats pretenien arribar saquejant fins a Barcelona, però Jaume I ho va impedir amb un tractat que poc va agradar als francs. Idea que mantingueren durant sis segles i motiu per el que Napoleó va separar Catalunya d’Espanya i annexionar a França.

Hi havia molts capellans que encobertament llegien la Bíblia en català. Fins i tot a Carcassona hi havia membres de la Inquisició que eren creients infiltrats que afavorien als presoners. Hi ha un decret del rei d’Aragó contra aquests capellans. També ho sabem a partir dels documents de l’època, en especial del Registre Fournier de la Inquisició, que és un document clau per entendre la vida a Catalunya en aquella època, però que només historiadors francesos i anglesos han considerat de suficient importància per traduir al francès i angles. Originalment és en llatí i algunes porcions en català. Parla sobre alguns capellans, especialment al Pallars Sobirà, que ensenyaven un cristianisme diferent al dels seus superiors. D’això hi han molts de testimonis, força interessants, una transcripció d’una interrogació de l’any 1319, parla d’una dona adoctrinada pel capella a no jurar, que es una de les marques per les que encara es coneixen els protestants (la llei espanyola reconeix als protestants el dret a no jurar la constitució sinó a prometre-la). Diu així:

Agnes no va voler fer el jurament que li va ordenar el meu senyor bisbe, tot i que ell li va donar àmplia oportunitat de fer-ho, però va contestar que mai faria jurament, ni tan sols per salvar la seva vida.

Pregunta: Per què? Per quin motiu refuseu fer un jurament?

Contesta ella: Fa un any quan jo estava malalta vaig ser ungida; vaig rebre la unció d’un capellà que crec es deia Esteve, que era el vicari de l’església local. Després de l’ungiment i la confessió que vaig fer, em va ordenar que mai per cap motiu o sota cap circumstància jurés o fes un jurament, ni que anés descalça. Va afegir que el nostre Senyor Jesucrist no havia pas mentit per por a la mort, i que jo mai hauria de mentir per por a la mort, sinó explicar la veritat sense juraments en resposta a preguntes que algú hem fes. Li vaig prometre que jo mai juraria per cap motiu.

Pegunta: Creu que jurar per dir la veritat és pecat?

Resposta: Si, segons el que aquest capellà em va dir.

La Bíblia occitana també s’esmenta amb freqüència en les actes de la Inquisició. Per exemple, hi diu en el foli 54 del Registre d’Albi que:

“Era un llibre bellíssim, amb exquisida lletra en caràcters de Bolonya, esplèndidament il·luminat en vermell i blau, contenia els evangelis en occità i les epístoles de Sant Pau”.

En el Registre Fournier folis 42 i 53 diu que l’Evangeli de Joan que tenia el creient Guillaume l’Andorrà i que li llegia en veu alta a sa mare començava amb un verset en llatí que diu: In principi erat verbum i seguia l’evangeli sencer tant en llatí com en la seva llengua. Fins i tot diu que de vegades es conservava el pròleg que li va posar Jeroni a la Vulgata. El fet de mantenir Jn. 1:1 de la Vulgata, desmenteix el que alguns diuen que era una versió maniquea o monofisita de la Bíblia. Personalment, he llegit tot l’Evangeli de Joan d’aquesta Bíblia i no he trobat cap signa d’intents de tergiversació arriana. Hi diu així:

“In pnincipio erat verbu, et verbum erat apud Deum, et Deus era la paraula. Aiso era el comenzament amb Deu. Totas causas so faitas per lui e senes lui es fait nient. Zo que’s fait en lui era vida, e la vida era lutz dels homs…”

Segons va narrar detalladament Sybille Peyre davant la Inquisició, el llibre que més estimaven era l’Evangeli de Joan.

Un altre testimoni força interessant, que es troba en el Registre Fournier, descriu la conversió de Pere Authié, un adinerat notari, que després de convertir-se arribà a ser el principal conseller del Comte de Foix i Andorra. És qui va redactar i firmar les actes dels dos pariatges d’Andorra, que son la constitució europea encara vigent més antiga d’Europa. Diu que llegint en presència del seu germà Guillaume un llibre que havia caigut a les seves mans, que va resultar ser l’Evangeli de Joan en català, li va comentar sobre la lectura i el va convidar a analitzar-la. Després preguntant a Guillaume la seva opinió aquest li va contestà (tal com diu l’acta inquisitorial):

“Em sembla a mi que hem perdut les nostres ànimes. Al que Pere li contestà: doncs germà, fem alguna cosa perquè trobem la salvació de les nostres ànimes”.

En paraules de Pere Authié, tal com va relatar el seu testimoni a en Pere Mauri, creient que va viatjar per tota Catalunya, diu així (R. Fournier, foli 250):

“Us he dit les coses que són veritables. Sé tot el que passa dins de l’Església de Roma, ja que jo era un notari públic. Ja llavors reconeixia que estava vivint en un gran pecat perquè no vivia de forma justa i veritable, però em vaig apartar del pecat i vaig anar a la recerca de la veritat. I després de trobar-la i ser rebut en la fe constant, vaig tornar a aquestes regions perquè els nostres amics sabessin de les bones ensenyances, i ara la nostra fe s’ha escampat, i va d’un a un altre de manera que en poc temps hi haurà molts bons creients en aquestes terres”.

També pel Registre de la Inquisició d’Albi sabem que una Bíblia en occità era fàcil de comprar, però eren cares, ja que es copiaven a mà, per això la majoria només tenia alguns llibres de la Bíblia, que es venien solts. Els més estimats eren els evangelis, especialment el de Joan. En el foli 2 diu que un creient de nom Luzenac tenia les epístoles de Pere i Pau. Però sabem que Guillaume (Jaume) Authié, que era d’una família adinerada, tenia una Bíblia completa. Costava unes 20 lliures, l’equivalent a un ramat de més de 30 ovelles. Una casa en un poble als Pirineus costava unes 40 lliures.

Alguns memoritzaven porcions. Un inquisidor l’any 1260 parla d’un pastor d’ovelles que podia recitar tot el llibre de Job. I d’altres que havien memoritzat tot el NT. Els pastors creuaven cada any els Pirineus amb les ovelles al arribar l’hivern, en el que es deia la Ruta de la Llana que baixava fins a Terrassa i Sabadell (que es diu que ve de sabatell pels ensabatats que hi havia), sent el mercat de Puigcerdà el principal centre d’intercanvi comercial i per on passaven molts creients amb les seves porcions de les escriptures en català.

Compartien aquesta Bíblia en la seva pròpia llengua de casa en casa, en les llars, en el si de les famílies i amb algun veí o amic convidat a escoltar. Tenim còpies de quatre d’aquestes prèdiques, que van ser traduïdes al llatí, segur que amb alguna cosa tergiversada pels mateixos que les van recomptar a la Inquisició, a més de tergiversada pels traductors i escrivans. Una és l’explicació que va donar en Belibaste a Sant Mateu (Castelló) després del sopar, sobre la lectura que va fer de la paràbola de Mateu 20:1-16 sobre els jornalers a la vinya, rebent el primers el mateix salari que els últims, diu:

“De manera que els primers seran darrers i els darrers primers, es va tornar cap a Guillaume Arnaud i li va dir: ja que tens la entendensa del bé, la teva recompensa serà tan gran i la teva esperança tan alta com la meva, que he dejunat tant i passat tan males nits”. Registre Fournier, foli 122.

Tot i la prohibició dels concilis i la mort d’alguns creients a la foguera, entre ells l’esmentat Pere Autié, el desig per llegir les Escriptures en català no va desaparèixer durant tota l’Edat d’Or Catalana. El 1250 va aparèixer la Bíblia Rimada Catalana, que comprèn el llibre dels Psalms i parts dels rvangelis, de Fr. Romeu Sa Bruguera. Alfons II en 1287 va encarregar al jurista Jaume de Montjuïc de Barcelona que es fes “una traducció a la nostra llengua” d’una còpia de la Bíblia en francès traduïda des de la Vulgata que es coneix com La Biblie du Siecle XIII, que havia estat del seu pare el rei Pere II, i de les que en queden bastants còpies en diferents museus. L’esmentat jurista i jutge de la ciutat de Barcelona, va ocupar també el seu temps glossant els Usatges i escrivint valuosos comentaris sobre les constitucions de Catalunya i la jurisdicció real pel que la traducció no va ser acabada fins l’any 1319. A la Bibliothèque Nationale de París es conserven un Psalteri i NT que semblen pertànyer a aquesta versió, de la qual sabem que el rector del Campanet a Mallorca tenia en 1362 mitja Bíblia. El rei d’Aragó, Jaume II, va rebre un exemplar d’una traducció anterior que havia estat propietat de l’infant Jaume. Pere III parla d’una Bíblia que té que és escrita en vulgar català. No satisfet amb la traducció el rei Pere el Cerimoniós va manar fer una altra traducció al català directament de la Vulgata, completada l’any 1382, de la qual es van fer diverses còpies de la que es conserva una còpia sencera. Una còpia la tenia Roger de Togores al 1410. En 1451 va aparèixer un Compendi Historial de la Bíblia que s’havia extret segons posa en el prefaci de certa Bíblia occitana, no se sap de quina, però sigui la que sigui no era legal. Com per llavors ja es distingia entre els dos dialectes, l’occità i el català, aquesta versió va ser una actualització o reajustament lingüístic. El comerciant Guillem Farrer l’any 1462 també tenia una Bíblia en català. Hi havia un AT copiat l’any 1465 per un tal March. La comtessa Violant d’Aragó, néta de Jaume I, en el 1471 tenia els llibres de Gènesi a Job. Un notari de Barcelona l’any 1480 en posseïa una còpia completa. Del s. XV també cal assenyalar quatre Bíblies catalanes completes, i tres Psalteris. Figura entre aquestes la que va traduir el valencià Joan Roiç de Corella l’any 1490.

La Bíblia Valenciana de 1476 va ser la primera Bíblia completa impresa en valencià, es a dir, la mateixa llengua que es parla a Catalunya. Va ser la tercera impresa en una llengua moderna, després de la Bíblia alemanya de 1466 i la italiana al 1471. Gràcies a la Inquisició, de la Bíblia Valenciana no en queda sinó un full, ven guardat a Nova York.

Una llengua tan versada, amb una fermesa tan forta per tenir les Escriptures de forma entendi-ble, a fi de poder conèixer-la i estudiar-la, no pot ser altra cosa que una llengua rica. L’occità o català medieval, per aquesta riquesa i ampli ventall cultural que va obtenir abans que altres, va posar les bases de la llengua catalana i va influir en la francesa, italiana i anglesa, fins i tot segons la RAE la paraula español procedeix de l’occità espaignol.

Avui, hi ha diverses traduccions de la Bíblia en català. Si vols enriquir-te cultural-ment suggereixo que n’aconsegueixis una de pròpia, pensa quan bona deu ser, que tantes persones abans de tu, van donar la seva vida a canvi de tenir-ne una. De modernes, la més fidel als originals, segurament és la que va fer la Societat Trinitària de Londres l’any 2009.

7- L’unic full que perviu de la Biblia valenciana.     8- Pareatge d’Andorra 1278(88), redactats i signats per Pere Authie, que tenia una Biblia en català. Va morir cremat per la Inquisició.     9- Homilies d’Organyà, s. XII, escrites en l’epicentre de la guerra entre el bisbe d’Urgell i els defensors de l’ús de les Escriptures en llengua vernacla. Cita versets traduïts al català, amb una fidelitat més excel·lent que la Vulgata.     10- Commemoració de la crema de Bíblies occitanes. Quadre de Pedro Berruguete.